Llibre proposat per la tertúlia del 2 de desembre de 2019
Laëtitia o la fi dels homes   Ivan Jablonka
   

Laëtitia Perrais tenia divuit anys quan va ser violada, assassinada i esquarterada la nit del 18 de gener de 2011. Al cap de dos dies, la policia va detenir l’assassí, però aquest es va negar a confessar on era el cadàver, que va trigar setmanes a aparèixer. El crim va arribar als mitjans de comunicació i va commoure tot França. D’aquí va saltar a la política, i el llavors president Nicolas Sarkozy, en un gest d’oportunisme populista, va carregar contra els jutges i les esquerdes del sistema judicial, perquè l’assassí acumulava un llarg historial de detencions. Aquest llibre recompon el macabre crim, la reacció política, social i judicial, la personalitat de l’assassí i la investigació policial, però sobretot reconstrueix la història de la noia a través dels seus missatges a les xarxes socials, el testimoni de la seva germana bessona i de l’entorn on va viure. I el que apareix és algú que portava molt de temps patint la violència masculina: fi lla d’un pare que abusava de la seva dona, acollida per una família el cap de la qual va violar diverses noies, inclosa la seva bessona, la Laëtitia ja era una víctima abans de ser notícia. En part crònica de successos, en part novel·la de no fi cció, en part història, sociologia i denuncia política, aquest llibre inquisitiu i pertorbador va rebre el 2016 el Premi Médicis, el Premi Le Monde i el Prix des Prix, atorgat entre els guanyadors dels principals guardons de la rentrée francesa. «Probablement l’obra de l’anomenada “no fi cció criminal” francesa més important des de L’adversari d’Emmanuel Carrère» (Baptiste Liger, Lire).

Llibre proposat per la tertúlia del 4 de novembre de 2019   19 h
Ordesa     Manuel Vilas

Resum

Una novel·la sobre com tornar a unir les nostres peces trencades per entendre qui som.

Una lectura íntima de la recent història d'Espanya.

Realitat i ficció es barregen en aquesta novel·la escrita amb una veu valenta i transgressora que ens explica una història verídica, difícil, en la qual tots podem reconèixer-nos.

Des de l’esquinç de vegades, i sempre des de l'emoció, Vilas ens parla de tot allò que ens fa éssers vulnerables, de la necessitat de aixecar-nos i seguir endavant quan no sembla possible, quan gairebé tot el que ens unia als altres ha desaparegut o ho hem trencat. És llavors quan l'amor i cert distanciament -també el que ens permet la ironia- pot salvar-nos.

Llibre proposat per la tertúlia del 7 d'octubre de 2019   19h
Aquesta sessió anirà precedida per la projecció de la pel·lícula "La lengua de las mariposas"
¿Qué me quieres, amor?  Manuel Rivas
         «Sueño con la primera cereza del verano» En el relato que da título a este libro, un joven cuenta su historia de amor después de fallecer en un atraco frustrado. Era capaz de todo pero no tenia valor a decir «Te quiero.» La incomunicación personal en un mundo saturado de información y hechizado por la nueva cacharrería, el gran misterio de las relaciones humanas, es el hilo conductor de ¿Qué me quieres, amor?, con el que Manuel Rivas ha obtenido el Premio de Narrativa Torrente Ballester. Son relatos duros, algunos de una dureza extrema, encaramados al dolor y a la soledad, pero donde emergen la ternura y el humor como los mejore s amuletos y reductos de humanidad. Un viajante, vendedor de lencería espera ansioso al volante la reaparición del hijo huido y recibe la milagrosa ayuda de un héroe del rock. El misterio de la luz de un cuadro, Las lechera de Vermeer, devuelve a un escritor al regazo de la madre. Otro de los relatos, La lengua de las mariposas, trata de la amistad fraternal entre un escolar y un maestro anarquista, que nace de la mutua curiosidad por la vida de los animales, y que es destrozada por la brutalidad de 1936. Según Carlos Casares, este cuento podría figurar en una antología de los mejores relatos de la literatura universal. Después de Un millón de vacas, Los comedores de patatas y En salvaje compañía, con ¿Qué me quieres, amor? Manuel Rivas nos trae historias sustraídas a la apariencia cotidiana de la vida y escritas con la sensación de quien roza con los dedos las vísceras y la piel del mundo.