Llibre comentat a la tertúlia del dia 1 d'agost de 2011:
L'home de la maleta de Ramon Solsona

Sinopsi: Un antic músic d'orquestra de ball decideix, un bon dia, fer la maleta i viure un mes a casa de casdascuna de les seves tres filles. L'home és un supervivent, un individualista, un murri que sempre ha nanat a la seva. Ara se sorprèn de la vida de les seves filles  i dels nous models de família. El món va molt depressa. Descol·locat però gat vell, fa una crònica divertida i sense manies del que passa al seu voltant.
L'home de la maleta arrossega una ferida de la infantesa. Quan intenta guarir-la, una situació imprevista li capgira la vida.


Solsona, R. (2011). L'home de la maleta. Barcelona: Ed. Proa (A tot vent)

2 comentaris:

  1. Benvolguts tertulians,

    Sento no poder assistir a la tertúlia del dia 1 d'agost, però com que he llegit “L'home de la maleta” adjunto un comentari.
    He trobat el llibre entretingut i agradable de llegir. El protagonista atrapa el lector per la seva senzillesa i els seu llenguatge.Crec que un dels mèrits de la novel·la és precisament aquest, el llenguatge popular lluny de qualsevol encaracarament. El treball acurat pel que fa a l'estil que s'escau al protagonista li ha permès, a l'autor, mantenir-lo durant pràcticament tota la novel·la i no avorrir el lector. (No és la primera vegada que ho fa. A la seva primera novel·la “Figures de calidoscopi”, publicada el 1989, el capítol X és protagonitzat per un home curt de gambals que explica la seva vida a la seva manera un cop morta la seva mare i ell és ingressat en una residència regida per monges. La diferència entre un capítol i tota una novel·la és òbvia.)
    Com tota novel·la costumista ens mostra un món desaparegut, especial la infantesa trista de postguerra, cruel en el cas dels orfes o nens abandonats. És en aquestes circumstàncies que l'amistat es converteix en família. Les filles del protagonista són molt importants però formen part d'un altre món, el modern, dfe difícil comprensió. Ellmateix, les filles, els gendres i els néts són arquetips i, en conseqüència, els lectors ens hi veiem identificats en algun aspecte, ja sigui perquè hi reconeixem alguna faceta pròpia i/o perquè ens recorden algú proper que actua de la mateixa o semblant manera.
    El final follatinesc, penso que poc creïble, és la recuperació del seu origen i, en la mesura del possible, del temps perdut a través del pare.
    A les qualitats ja esmentades jo hi afegiria la ironia i el sentit de l'humor. El llibre es llegeix amb un somrirue ample que en moments puntuals esdevé rialla. No cal que això últim també és d'agrair

    Bona tertúlia.

    Jordi Mas

    ResponSuprimeix
  2. Molt d’acord amb l’opinió anterior d’en Jordi, m’agradaria però, afegir la meva, sobre dos aspectes del llibre.

    El llenguatge: Català col•loquial de post-guerra amb girs i expressions pròpies del protagonista i els seus ambients, el fa més autèntic? Fa el text més lleuger o arriba a cansar?
    A mi em cansen tantes imprecacions i dites populars.

    El protagonista: Molt ben explicat tot el que ha viscut, la Casa de Caritat, el seu dolor, obsessionat amb tenir mare, la societat, però ara que és gran idealitza moltes coses viscudes, especialment les costums, la música, la família i critica durament les actuals.
    No intenta comprendre les maneres de pensar o viure dels altres. Només ell té raó. El trobo egoista. Els seus raonaments no deixen lloc als sentiments. No estima.
    Critica durament els metges, els vells de les residències, voldria gasejar els gossos...

    El final: El trobo absurd.

    ResponSuprimeix